Les meves caminades i els meus escrits.

Una peli, per favor!

 

-"Per favor! Per favor! Tènen una pel·licula que faci riure? - i ho demanava amb uns ulls tots esverats.

-"Una, què...?- amb el tovallò a la ma, i la boca encara una mica plena, va obrir la porta davant de l'insistència amb que sonava el timbre.

-Vull dir un video... una pel·licula per mirar a la tele... Sisplau! Si no volen que em suïcidi... No els agradaria que em tirés per la finestra. oi? Una escala de veïns tan honorables... No! No! quin descrèdit! ... I la policia, i el cos destrossat al mig del carrer... i les preguntes... "La coneixien? Era normal?" Vostès volen continuar sopant tranquils, oi? Doncs, sisplau! Doni'm una peli que faci riure! Que no faci pensar, que distregui! Això, que em distregui que és el que m'ha dit el metge... I jo estic sola i de distracció no en tinc gaire, més aviat no en tinc gens... I com poden comprovar estic una mica nerviosa... Qué, una mica? Un tros! Miri si 'n' estic que he tancat totes les finestres perquè no em vingués la temptació de fer un disbarat.

Ara s' hi havia afegit la dona que també havia deixat el sopar a mig...

-"Però si és la Senyora el pis de dalt! Qué li passa?

-Si, perdonin que els molesti, ja ho he pensat que estarien sopant... Volia trucar al de davant de casa però avui han marxat de vacances... A vostés no els conec de res... els de davant sí... fa anys... però ara no hi son... I potser ells no tindrien cap pel·licula divertida... ni cap pel·licula potser, perquè son molt vellets i em sembla que no saben pas com es fa anar un vídeo... En canvi vostés son joves i saben com manejar aquestes coses... Jo també, no massa, però posar un CD, mirar-lo i tornar-lo a treure, fins aquí encara hi arribo...

I de sobte silenci... tots tres palplantats al rebedor... A la veïna semblava que se li haguessin acabat els raonaments. Però aviat continuà.

-Tenen alguna pel·lícula que sigui divertida? Jo només en tinc una, i ja l' he vist tantes vegades que ja no em serveix. Vull dir que ja no em fa riure! Ja no em distreu, gairebé me la sé de memòria. En tenia dues més del mateix sistema, però les vaig deixar a unes amigues que estaven deprimides... Les deuen necessitar perquè encara no me les han tornat... I quan estic tant nerviosa, començo de plorar, de plorar, i de sospirar... sap com aquelles criatures que fa tanta angúnia, que sembla que perdin el plor? Doncs així ploro jo.

I el metge prou em diu que plorar és molt sa, però quan li explico de la manera que ho faig, llavors em diu: -"Així no! Que un dia s'hi pot quedar! Recordi que pateix del cor!"- Per això em recomana que no plori, que no comenci, que llavors ja no hi ha qui em pari. I que em compri pel·lícules que em facin riure... Fins em va dir que un pacient seu s'havia curat un càncer anant cada tarda al cinema a veure pel·lícules divertides! Fíxis si en deu ser de bo!.

Més silenci.

-Però sopin! Sopin vostès, jo ja m' espero... Veuen? Ara parlant ja m' he anat calmant... Els nervis tenen això: si et distreus sembla que se t'en vagin... Sopin que s'els hi refredarà! No sé el que menjaven però si és sopa, com més calenta millor.

Passaren tots al menjador.

-Vostè ha sopat?

- No, encara no... estava a punt de fer-m' el però he començat de sentir-me tan sola!... Tant sola... No es que tingui por, no. No n' he tingut mai de por jo. Tenia amigues que sempre miraven a sota del llit abans de ficar-s' hi... No sé perquè ho feien... Potser esperaven trobar-hi algú! S' en enduient cada desengany! Mai hi van trobar cap home amagat... No és que tingui por no, es que em sento sola... sola! Podria tenir un gat però també s' en van per les teulades... o podria tenir un gos... però donen molta feina... i a la meva edat, ja no tinc gaire ganes de treballar, jo..

Els amos de la casa ja s' havien acabat la sopa i començaven amb una truita de patata...

-Que en vol? Li poso un plat i en menja una mica i així ja haurà sopat...Sí, dona!

No es feu pregar gaire... Era bona!

-Com li queda tant esponjosa? A mi no em surt tant bé...- i nyam-nyam...

-Amb el que deiem de tenir alguna bestiola... un canari, potser... a casa meva, quan era petita en vam tenir un que sempre canviava la ploma i mai cantava! Es que "muda" deien... però jo sempre el veia igual. Ni més mudat ni més espellifat! I un gos. Un gos és el que m' aniria més bé... Però anar-li al darrera recollir-li les caques! Una vegada ja en vaig tenir un... Un de "virtual". No era de debó però com si ho fos! Sembla que el vegi. D' una raça com ara la del Tin-tin... més carinyòs! No em molestava gens. Si no el cridava no venia. Quan li deia seu! S'asseia i es quedava quiet fins que jo li dava permís per tornar a saltar per la casa. Es clar com que era només a la meva imaginació no el podia treure a passejar, perquè sense adonarm' en li deia coses... -"Ves amb compte! amb aquell tan gros no t' hi acostis!" - per exemple- i es clar, la gent es pensava que parlava sola!.

S' havia acaba la truita, havien sortit les postres i la veïna no portava pressa per despedir-se... La mestressa de la casa anà cap el prestatge d' un moble i en tornà amb quatre o cinc cintes de vídeo i les hi ensenyà.

-Ah! Son perquè triï? Ai pobra de mi! No sé pas quina em convé!... Vostés deuen saber quina fa riure...

- Em penso que de riure no riurà gaire perquè a nosaltres ens agraden policíaques...

-D' aquelles que hi han assessinats? I veus com els maten i no saps qui ho ha fet?... Ui! Em sembla que no m'agradaran... Mirin, moltes gràcies pel sopar i per la xerrada, vostès son uns grans conversadors! Però de pel·lícula no m'en enduré cap... Ara ja m'han passat les ganes de plorar... Ah! I no pateixin, amb la calor que fa obriré les finestres i ja no em vindrà cap temptació... I si em sento sola, tornaré a "fabricar" el gos que no em costa gaire!

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.