Les meves caminades i els meus escrits.

Un altra finestra

 Fa temps que vaig escriure el que es veia des de la meva finestra.Era una privilegiada: sense cansar-me gens podia seguir tota la feina que feien els paletes enderrocant una casa i tornant-la a aixecar.

Han passat uns dies, no masses, i ara la casa nova ja té dos pissos. Ja no puc veure el forat que van fer per la piscina, el del ascensor... Ara tot està tapat. Ja han aixecat parets i jo des de casa no veig res.

Si, si no tinguès feina podria contemplar com la grua "periscòpica"- al menys el meu net li diu així a una que en té que s' allarga molt i molt- va deixant material allà on es necesita amb una precisssió increïble. Però tinc feina, no com aquells avis jubilats a "qui vaig llogar la meva finestra". Però cada vegada que entro a l' habitació de l' ordinador que és des de on es veu millor, se m' encongeig el cor. Ja han pujat fins al segon pis! La casa que hi havia abans només en tenia un i jo podia vuere tota una série de teulades i xemeneies que s' allargava fins gairebé Barberà. I per tant també una immensitat de cel que podia predir si plouria a Barcelona segons com fósin els núvols. I els llampecs ,en nit de tempesta...

A partir d' ara res d' això. Només veuré les finestres o els balcons que hi deuran haver a la casa que fan nova. Se m' ha encongit l' horitzò! No vull capficar-m' hi perquè no té remei i jo no puc fer-hi res. Però la sensació de que m' estan oprimint, tancant, aïllant... com si ja m' hagués arribat l' hora de anar a raure a una residència amb tot el coneixement! Jo sempre he pensat que a una residència s' hi ha d' anar perquè et cuidin quan tu no et puguis valdre i ja no "hi toquis", quan tant et fa "santa com salve" - que dirien els catòlics- però en plenes facultats, em sembla que no. I ara... deu ser perquè m' en comenci de fer a la idea...

Una residència bona per mi, en sembla que seria, acabar els dies al Balneari de Caldes... Ben menjada, ben descansada, els banys a la piscina d'aigua calenta, que fas excecisi sense gaire complicacions... Això si aquesta maleïda crissi no hagués fet baixar les accions del Banc Sabadell, hauria estat factible per mi. Els nets que em vinguèssin a vuere... i jo miraria d' integrar-me a la videta cultural de Caldes, que també n' hi ha! I aniria a classes de pintura amb aquells pintors tan bons que ténen... Però ara... Fès-te repicar! Amb prou feines tindré per arribar a fi de més. (Potser no serà tant, però sí que està la cosa molt fotuda.)

Bé, no hi vull pensar o potser si millor pensar-hi perquè de pensar en surten idees... Tincel tarrat. El TARRAT! Cóm no hi havia pensat!... Es clar com que no hi pujo només que un copa l' any, per la festa Major per anar a veure el Castells de Foc! El tarrat... tant gran com és i la gran vista que té! I si algún veí volguès, s' hi podria posar un hort urbà, jo hi col·laboraria, em podria cuidar de regar-lo. (Allà mateix hi ha una aixeta, només em caldria un tros de mànega.) Seria una bona idea! Des d' allà dalt si que és veu tros de cel! No em sentiria tancada... Serà qüestió d' anar-hi pujant de tant en tant... mentre les cames m' hi duguin, perquè l' escensor no arriba fins allà dalt, s' acaba un pis abans...

Diuent: Déu tanca una porta però n'obra una altre... la del tarrat!

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.