Les meves caminades i els meus escrits.

Trementinaires.

 

      Avui anirem a un país de Trementinaires. Ah! Quins noms que m' invento eh? No m'els invento pas que son més vells que el anar a peu! El que passa es que avui en dia ja no s'en parla de les trementinaires... Tan eixerides com eren! Es preparaven tot l'estiu per poder fer el gran viatge d'hivern. Ara, a muntanya hi ha més comoditats i encara que faci mal temps fa de mes bon passar, però anys i anys enrera els hiverns eren molt duus. Nevava, gelava, el bestiar es tenia d'estar a l'estable, es tenia d'estar a casa, i sort en tenien perquè també escalfava... A les masies, a la planta baixa hi havia l'estable i a dalt hi habitaven els amos, bé, els amos o els masovers... hi habitaven les persones. El terra acostumava a se un empostissat que entre fusta i fusta es veia el que hi havia a sota i així pujava l'escalfor del bestiar i feia més passador el fred. A l'hivern el bestiar no podia sortir a fora... ni els homes podien fer les feines del camp perquè estava gelat. Era el moment em que sortien les dones! Deien "Ara és la meva! i avall va! cap a la plana. Carregades com rucs amb faldilles amples i refajos gruixuts, cabassos i saquets penjant-t'els hi dels braços, deixaven les seves cases, la seva família i començaven la gran aventura.

     Pobres dones! Sembla que expliqui que se n'anaven de troc i el que explico es que anaven a guanyar-se un jornal que si es quedaven a casa no guanyaven res.

     A l'estiu recollien tota mena d'herbes remeieres que coneixien molt bé, i les portaven a vendre. També venien manats de teies que per les terres baixes que no hi havien pins sinó arbres de ribera no s'en podien obtenir. Eren molt preuades per encendre el foc i després , la reina de les mercaderies : La Trementina. No sé ben bé que és però era molt preuada i era els que els deixava més benefici. s'obtenia de la resina dels pins, en feien un oli i era miraculós.

     Marxaven sempre en parelles, generalment una dona gran que ja era experta en baixar a la plana i una noieta jove, potser una neboda, a la que ensinistrava en l'art de vendre i de no deixar-se enredar.

     Any rera any ja sabien a quines masies havien d' anar a topar per que per pocs diners els deixéssin dormir i que fossin gent de fiar... Generalment els donaven sopar a canvi del que poguessin necessitar, teies, herbes... i també els devien "pagar amb cançons" com es deia dels que no tenien diners per pagar el dret de portatge, o de pontatge... seria con si ara al arribar a les garites del peatge, si el xofer no tingués diners, ni targeta de crèdit ens fes sortir a totes a fer un numeret, . Això seria pagar amb cançons. No ho he vist a fer mai...però seria divertit! Les trementinaires els devien explicar fets i llegendes d'un país que els de la plana no havien vist mai o poques vegades...

     Tindríem d' inventar-nos alguna cançó, escenificar-la, ballar-la , si ho féssim ben fet, potser els restaurants ens sortirien més barats no vull dir de franc perquè encara no som prou bones ni prou conegudes... però pensem-hi! Ara que les vaques van magres...

     Hi ha qui fa calendaris semi-eròtics, doncs nosaltres podríem fer algun numeret de revista.

     Què? Seria diferent, les noies de revista acostumen a ser joves... doncs imagineu-se quin espectacle que podríem fer les àvies! Caldrà anar-hi pensant.

     Maria Mercè.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.