Les meves caminades i els meus escrits.

Sant Joan de les abadesses

 

Si el castell de Mataplana és a una distància tan gran del poble de Sant Joan de les Abadesses, perquè el comte Arnau hi anava a buscar aventures? Es veu ben bé que l'home no tenia feina! Cavalcava i cavalcava i devia ser com els actuals fans dels bolets que els caps de setmana fan quilòmetres i més quilòmetres perquè els han dit que... en tal lloc, - sigui Sòria o Navarra- allà hi són assegurats.

I a Sant Joan i al seu monestir devia pensar que hi tenia l'aventura assegurada. O no tan assegurada perquè l'abadesa Emma, una nena molt assenyada que sabia portar les regnes d'aquell important cenobi, dubto que s'escoltés el capverd del comte Arnau. Potser alguna novícia... que hi havia entrat per força... o bé alguna muller que el seu espòs si havia de fer un llarg viatge la deixava a recés de les monges perquè no li passés res. Una dona acostumada a la vida "cortesana" li devia caure molt malament que el seu marit la confinés mentre ell campava amb tota llibertat!

En aquests camps potser sí que el Comte Arnau hi feia fira. I li sortia a compte gastar les ferradures del seu cavall. Però si el seu cavall era infernal, en gastava de ferradures o no se li gastaven mai? És tan misteriosa la vida del Comte Arnau... i tant fascinant. El fet de tenir el do d' enamorar les donzelles per poc que se les mirés... Quin atractiu devia tenir que cap no se li resistís...?

L'oncle de l'abadesa Emma, envejós de la gran volada que anava prenent el monestir, no va trobar altre camí per fer-se'l seu que inventar els amors de la neboda amb el famós cavaller.

Si Emma era jove i bonica, si es resistia a les insinuacions del conte, tot plegat era un motiu per tergiversar els papers i calumniar a la noia fins a foragitar-la del càrrec que ostentava.

Hi ha una versió dels suposats amors del comte Arnau amb l'abadesa:

el comte la pretenia, ella se li resistia i com que ell això no ho admetia, es va inventar un estratagema per acabar amb l'assetjament indesitjat. Un vespre quan el cavaller es presentà com de costum per mirar conquistar-la, es va trobar amb tot l'escenari canviat. Grans crespons negres penjaven de les parets, quatre immensos ciris feien companyia a un cadafal, també tot revestit de negre i al mig la figura jacent de la jove abadessa. Vestida de negre i amb la cara tapada per un espès vel. Al seu voltant totes les monges o resaven o ploraven.

Arnau no s' ho esperava... la seva estimada, morta! En mig d'un silenci sepulcral, amb tota reverència s'hi anà acostant i al ser al seu costat, començà de desgranar tot el seguit de paraules que li recitava el seu amor... Ell no es cansava d'acariciar-li les mans amb tota delicadesa... Si una mosca hi hagués hagut se l'hauria sentit volar, tal era el silenci d'aquella estança.

I amb tant de silenci el que es va sentir va ser un sospir que es va escapar del pit de la donzella que havia muntat la farsa perque s'allunyès d'un cop.

Que va haver fet! El comte Arnau, comprenent l'engany, arrencà d'una revolada els vels negres que la cobrien i d'una braçada la baixà del cadafal i se l'endugué damunt del seu veloç cavall. Cavalcaren i cavalcaren empesos pel foc que abrusava el pit del Comte Arnau... i potser, potser el d'Emma també.

Si la llegenda clàssica vol que Emma i Arnau siguin recordats com els dos amants de Sant Joan, perquè hem de buscar altres explicacions? I qui sap, potser ella va ser més feliç cavalcant en la seva companyia per tot el territori que no pas dirigint el monestir.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.