Les meves caminades i els meus escrits.

Papers secrets.

 

Es va morir tant de sobte que no va donar-li temps d' estripar tots els escrits que gelosament guardava. Quan ja no hi podia fer res, els nebots i les cunyades van regirar-li els calaixos i els papers per mirar el que hi trobaven. De diners, cap ni un, els pocs que tenia els guardava al Banc i la menudalla de passar la setmana estava al portamonedes. Cap tresor amagat! Quatre joies antiquades també guardades al banc...només van trobar les carpetes on guardava els escrits

Quin desengany! Semblava una tia rica de qui podien heretar i es trobaren ben"xascats."

De llibres si que en tenia, més dels que haurien volgut! No semblava pas una persona massa erudita... Què representaven tants llibres? Es que potser volia aparentar el que no era? Perquè no semblava pas una dona que llegís tant... Per què volia tantes hitòries de Catalunya, i per que li interessava com veien Catalunyna els seus artistes? I els seus poetes! I els arquitectes! Qué sabia ella d' arquitectura! Una cunyada va recordar que alguna vegada li havia parlat d' un arquitecte amic seu... potser és volia fer l'entesa davant d' ell! Però la tia era una dona que no acostumava a fer-se la interessant! No era un model d' humilitat però tampoc era pedant. Les persones que més la tractaven sempre elogiaven d' ella que quan en les reunions hi havia algun moment conflictiu, que podia devenir en enfrontament, sortia ella explicant un acudit adient al que passava. Tothom reia i els ànims es calmaven.

-No séc com en saps tants! I sempre els adequats! - li elogiaven les amigues.

- I no sé com tens tanta memòria! Jo, si no m' els apunto, després ja no m' en recordo! - i la que ho deia s' els apuntava.

Després van trobar les carpetes amb els escrits. N' hi havia tantes, que se les van repartir per llegir-les i jutjar. Potser entre tant material hi hauria alguna cosa aprofitable. El que li va tocar la carpeta amb una novel·la dels anys seixanta, s'hi va fer un tip de riure per lo senzilla que era. No estava gens mal escrita, els diàlegs eren àgils, però la trama, la trama era de lo més ingènu! No creia que la tia l' haguès portada a cap concurs perquè ella mateixa ja devia haver-la jutjat.

També durant dos o tres anys havia escrit un diari, però no era gaire coherent, tant aviat parlava del que passava al seu poble com només es limitava transcriure el que li passava a ella. Els que els van llegir, si es pensaven trobar xaferderies de la família es van trobar ben xascats perquè amb la família no s' hi ficava mai. Es limitava a deixar constància de naixements i de defuncions sense gaire comentaris.

Hi havia una carpeta poc gruixuda que contenia versos. Ni molt llargs ni molt curts, però tots "deien" alguna cosa, tots tenien missatge. Despertaven algun somriure, però cap gran admiració. N' hi havia que recordaven "haikus" però tenien la rima catalana. No servien.

La neboda que va estar més de sort va ser la que va arreplegar la carpeta dels contes curts! Eren això, curts i a més fàcils de llegir. Amb un pic d' ironia i uns temes força actuals. Li van arrencar més d' un somriure i fins i tot una rialla. Va pensar que es podien portar a algun concurs i potser en treurien alguna cosa.

Un mes més tard del repartiment es van tornar a trobar tots els nebots. Amb la novel·la dels anys seixanta, no calia ni pensar-hi! Però van decidir guardar-la com a cosa curiosa. Els diaris, eren poc interessants, no parlaven de política només molt superficialment, la tia es veu que no tenia opinions concretes ni era fan de cap partit... I com a ressenyes de fets ciutadans, anant a la emeroteca ho trobarien tot explicat... No calia guardar-los. Però no tots estaven d' acord, n' hi va haver una que va demanar si els hi deixaven quedar... si mes no per si algun dia els seus fills ,que ara eren petits , els hi fes gràcia llegir-los quan fossin grans. Els hi van dixar quedar.

Ja sabien que la tia feia versos però no creien que n' hagués fet tants. Però eren antiqüats! Tots rimaven ... Algun van trobar que deixava el final mig penjat... I eren una mica moralistes... Descartats! Ja els podien llençar que no en treurien calés. La neboda dels diaris també va demanar els versos. Llavors tots van canviar d' idea i els va semblar que no estaven tant malament. Van decidir fer.ne còpies i així els els tindrien tots.

Contes curts. S' els van anar passant i els van anar llegint. Doncs no estaven gens malament! Molt ingènus, pero "passaven xuclant". Els portarien al primer concurs que trobessin. I si hi havia sort, tot això tindrien.

. . . . . . . . . . . . . .

Un dia els nebots van rebrer la telefonada d' una amiga de la tia difunta. La que s' apuntava tots els acudits que deia a les reunions i a les excursions... Com que tenia una fill o un cosí, que tenia una editorial els hi havia ensenyat i aquest va decidir publicar-los com mostra de "que era el que feia riure a la gent als anys 90 i 2000. ", Ja havia sortit al mercat i tenia un bon èxit.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.