Les meves caminades i els meus escrits.

Ous, ous i més ous.

 

De sempre la família havia tingut una parada al mercat. Un mercat gran i ben assortit tal com corresponia a la ciutat on estava emplaçat. Ella hi treballava, despatxava ous, ous i res més que ous. Era poc distreta la mercaderia, rossos, blancs, més petits, més grossos, frescos i no tant... Algun de trencat... eren més barats.

Un dia es va trobar amb una compradora que li va dir: "Es veritat que els ous esquerdats o una mica trencats son més barats? Doncs trenqui-me'n mitja dotzena."

Tret d'aquesta anècdota no en tenia cap més per explicar. Sempre era igual, una dotzena, mitja dotzena, rossos, blancs, grossos, petits, del dia, del dia abans, o de l' endemà... Ah! Hi havien els ous de guatlla, petits petits! i els d'estruç que gairebé ningú comprava, espantaven de tan grossos. Ni les famílies nombroses sabien que fer-ne.

Era molt monòton despatxar ous. I encara sort que en venia molts i no tenia gaire temps per estar sense fer res. Així i tot sempre era el mateix.

Un dia sense saber com, anant pel carrer es va entrebancar, va caure i es va trencar el canell esquerra. -(Ella en deia la "muñeca") No va poder despatxar. Amb una sola ma, posar els ous dins les oueres, cobrar, tornar canvi... Li van posar una substituta i es va tenir de quedar a casa. Sense la feina habitual li sobraven hores. No estava acostumada a veure la tele i llegir la cansava. Els llibres pesaven. Només el diari obert a sobre una taula li anava bé. Així i tot enyorava la parada, les poques paraules que intercanviava amb els clients li feien molta falta...

I sense adonar-se'n es va trobar dibuixant ous. Primer eren tímids intents als marges de pàgina. Ous petits, tots iguals. Després els hi va fer cara, ulls, boca cabells... després van venir les variacions. Potenciava més els ulls, o la boca, o els hi feia un nas immens. després va ser el pentinat: serrells, rínxols, ondes, trenes... No s'hauria pensat mai que tingués tanta imaginació. Després ja va buscar paper més gran i en feia de diferents mides i colors.

Els dies se li van fer curts fins que li van treure el guix. La casa estava plena de dibuixos. Hi havia ous per tot arreu. I aquests ni es trencaven ni caducaven. Es clar que tampoc no es podien menjar, ni beure, ni vendre...

No? Perquè no? Perquè no s' inventava una dotzena d'onze i n' hi posava un de pintat? Els vendria més barats.

La mare va posar el crit al cel. Això seria pìtjor que el negoci del Robert i les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra! Els ous sempre s'han venut per dotzenes i no se'n parli més.

La filla li va replicar, de que venia la dita: "dotzena de frare"? No en donaven tretze en lloc de dotze? Doncs ella faria dotzenes d'onze.

El dia que va tornar a la parada la va decorar amb tot el material que tenia acumulat. Va ser divertit. Es va transformar en una parada diferent,alegra i dinàmica. Va rebaixar preus. No ben bé a la proporció deguda, però n'oferia onze i un de cartró. La gent pagava, triava el dibuix que més li agradava i en sortia contenta.

Tanta va ser la demanda que no li quedava temps per reposar les existències. Ella prou passava per carrers mal empedrats i s'enfilava on no devia, però mai hi va haver sort! Ni va caure ni es va trencar cap més canell. Va tenir de treure's hores de dormir per poder seguir dibuixant o tancar la paradeta.

 

Maria Mercè.

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.