Les meves caminades i els meus escrits.

LLimones.

 

La cama trencada. Tota enguixada. Rígida, sense poder fer-ne res. Se la mirava i no la veia seva. Tant blanca! I pensar que a l'estiu era tan morena! S'havia de ser molt optimista per pensar que dintre d'un temps tot tornaria a ser com abans. La Jùlia no era pessimista però era realista... sis setmanes amb la cama estirada i sense fer cap moviment, ja comprenia que per tornar a estar com abans hi hauria molta feina. Feina a recuperar-se... Sort que de voluntat no n'hi faltava i sabia que faria tot el que li manessin per a poder estar en plena forma.

En plena forma!... Setanta anys... com pot ser de "plena" en aquesta edat?

Si, era molt caminadora, no agafava mai ascensors, sempre estava ocupada, la casa, la família, i l'escultura. L'escultura, la seva gran passió. Treballava a peu dret i no es cansava mai. Per això aquesta immobilitat d'ara la tenia desconcertada.

Les amigues la visitaven, li portaven llibres, algun CD d'algun concert que s'havia deixat perdre...Però un dia té moltes hores i de vegades costa de que passin. Quan es cansava de llegir, mirava per la finestra... El que més veia eren teulades, més velles, més noves, més dretes, més tortes... algun cobert tapat només amb uralita... i terrats, molts terrats. Uns terrats desaprofitats ara que era hivern. A l'estiu a més d'un hi havia una petita piscina que feia les delícies dels menuts i també refrescava als no ho eren tant. Però ara, amb temperatures ratllant el 0º, els terrats estaven buits. No hi sortia ningú, no hi estenien la roba, per por de que se'ls glacés.

Ella, però, se'ls mirava. Potser estaria de sort i es veuria algun moviment... N'hi havia un de no massa gran que encara l'empetitia uns immensos gerros amb ... fulles? No ho distingia prou bé, però la feien patir, aquelles fulles o aquells arbusts si no els tapaven se'ls hi moririen. Oh! N'hi havia un que tenia tota la pinta de ser un llimoner. Tant delicats com són. La Jùlia patia. Va preguntar a una veina que la va anar a visitar, si coneixia els propietaris d'aquell terrat. Era del carrer paral·lel, -el que vulgarment es diu, el carrer de sobre, o el carrer de més amunt- No, no els coneixia, però tenia una amiga, que sabia tota la vida i miracles de la gent que vivia al barri. -"Segur que l'Antonieta ho sabrà!" I l'Antonieta ho va saber.

Una tarda va anar a visitar la Jùlia i encarades totes dues a la finestra, va anar passant revista de cada casa, finestra, terrat, xemeneia nova -"Aquests s'han fet una llar de foc fa poc"- que se'ls posava a tret.

Llàstima! El terrat que la preocupava, s'hi veia la porta tancada i l' Antonieta potser era la única casa que no en coneixia els propietaris. -"Però no et preocupis! Conec als del costat, ja miraré que s'hi pot fer..."

No van passar ni dos dies que l'Antonieta ja va portar notícies fresques. Aquella casa, actualment estava deshabitada. El propietari, un xicot força jove, acabava de separar-se, més ben dit, la seva dona l'havia deixat! I ell que era viatjant o representant, ara devia estar fora per feina. Sí, era un llimoner! Quina llàstima!

Quina llàstima pel llimoner i pel propietari que l'havia deixat la dona! -"M'ha dit la meva amiga que és un xicot tant ben plantat, amable, educat i que es guanya molt bé la vida. Vés com l'ha pogut deixar? Tant escassos que van els homes!...

Encara no havien passat les sis setmanes de cama enguixada que una tarda la Júlia va veure moviment a la galeria. Un home i una dona, estaven tapant el llimoner... Es miraven les altres plantes, feien comentaris, reien... La Júlia ja podia estar tranquil·la.

. . . . .

És estiu. La cama ja no és blanca si no que comença d'estar moreneta. Molts esforços de recuperació i sembla que la Júlia ja torna a estar "en forma". Els terrats que es veuen des de la seva finestra, ara estan més animats. Llàstima! Ara que no té temps per mirar-s'els!

Un dia rep una visita. Una parella molt somrient. Ella és amiga de l'Antonieta...Li porten llimones, sort en van tenir del seu avís! Ell, molt educat li pregunta per la cama. Si, gràcies a ella es van conèixer.

La Júlia pensa que què deu tenir de dolent aquest xicot que la dona el vagi deixar... Misteris. La veïna que li va ajudar a salvar el llimoner sembla que li troba totes les gràcies.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.