Les agulles voladores.

Quin éxit més rotund que es va adjudicar l' endevinadora "oficial" del poble quan aquell matí va poder anunciar a totes les dones que en aquell moment es trobaven al mercat: -Sabeu? S' ha mort la Nona! . Quèeee?

Si ahir la vaig veure... Si estava com sempre...

Si vam parlar... i com sempre no gaire estona, perquè ella sempre deia que no tenia temps per perdre...

Devia morir fent "mitja", perquè era la seva ocupació favorita.

-Es veritat! I perquè feia tants jerseys? Que els venia?

No! Que va! Els regalava! No veieu que té, o tenia- ( i aquí la que parlava va fer el senyal de la creu amb molt de respecte)- tants nets i nebots... sempre feia content a un o altre...

-I no es cansava , la punyetera! Ni li feia mal l' esquena... I tots els feia diferents! No com si els de la seva família fossin de l' Hospici... Us recordeu d' anys enrera, quan per les festes treien a passejar els nens de la Casa de la Caritat... Tots vestits igual... Jo, quan els vaig veure per primera vegada vaig preguntar: -"Tots son germans?" - A mi que m' hauria agradat tenir germans, però, es clar, potser tants tampoc!

I quan l' enterren? - una pregunta molt corejada.

-Això jo no ho sé... només sé que s'ha mort...

Però qui t' ho ha dit?

No m' ho ha dit ningù... Però ho sè... - quin misteri...-

-Que has sentit tocar a morts? Si últimament no tenim campaner al poble... qui t' ho ha dit?

No pregunteu més, ho sé i prou!-

Totes callaren. La que havia donat la nova tenia fama d' endevinadora... Fins deien que venia gent d'altres pobles a "fer-se tirar les cartes" . Les dones que li feien rotllana la miraren amb respecte i una mica esporuguides... Quina nova els havia donat! Devia ser cert, perquè amb la mort no s' hi juga.

I arribà una altre companya. Totes s' aproparen per donar-li la notícia... Totes parlaven a l'hora i la nou vinguda aviat va estar el corrent del que passava.

Aquesta es feu la desmenjada...

-Jo ja ho sabia...- ho sabia o bé ho feia veure? Totes coneixien la rivalitat que hi havia entre la "vident oficial" i l'aprenent de maga. Com ho podia saber? Tampoc va voler dir d' on ho havia tret... Però com que deien que també " tirava les cartes"... Potser era una fanfarronada... però aquella conversa ratllava el misteri...

La que havia donat la notícia no se la cregué: - Au va, digues , digues, com ho has sabut? Segur que ha estat per nosaltres i ara et fas l' interessant...

- Que et creus que ets la única que endevina coses? Doncs sàpigues que molt abans que tu ja he vist un senyal al cel.

Al cel?

-Sí, de matinada que és quan les persones es moren...

...?

He vist un parell d' agulles de fer mitja que giravoltaven cap als nùvols...

Devia ser la seva ànima! - digueren algunes. (Au! Tornem-nos a senyar.)

I anaven directe al cel? - preguntaren les més mal pensades. (Perquè es deia de la Nona que a més de jerseys també feia altres "obsequis."..)

No, directement cap al cel no que no hi anàven... titubejaven una mica... ara a dreta, ara a esquerra... i finalment s' han ficat a dins d' un nùvol.

Quin silenci!... No se setia ni una mosca...

L' aprenent de maga se les mirava a totes assaborint el seu triomf...

- Llavor parlà la primera: -Doncs ara us diré com ho he sabut: De bon matí han trucat a casa meva preguntant si era la casa d' un difunt. - vivim molt a la vora- i llavors jo els he acompanyat a casa la Nona, que era on buscaven... Va morir anit tot fent mitja... va deixar la peça que estava fent, va aclofar el cap... i ja va estar. I, dirigint-se a la seva rival, -les agulles van quedar al jersey que estava fent... encara hi son... o sigui, que si vols el pots acabar...

. . . . .

La rotllana es va desfer... Quina llàstima! Perquè havia tingut de dir la veritat! Hauria estat una llegenda tant bonica pel poble! El poble de les agulles voladores.

Maria Mercè Lleonart.