Esteu aquí
Les agulles voladores.
Quin éxit més rotund que es va adjudicar l' endevinadora "oficial" del poble quan aquell matí va poder anunciar a totes les dones que en aquell moment es trobaven al mercat: -Sabeu? S' ha mort la Nona! . Quèeee?
Si ahir la vaig veure... Si estava com sempre...
Si vam parlar... i com sempre no gaire estona, perquè ella sempre deia que no tenia temps per perdre...
Devia morir fent "mitja", perquè era la seva ocupació favorita.
-Es veritat! I perquè feia tants jerseys? Que els venia?
No! Que va! Els regalava! No veieu que té, o tenia- ( i aquí la que parlava va fer el senyal de la creu amb molt de respecte)- tants nets i nebots... sempre feia content a un o altre...
-I no es cansava , la punyetera! Ni li feia mal l' esquena... I tots els feia diferents! No com si els de la seva família fossin de l' Hospici... Us recordeu d' anys enrera, quan per les festes treien a passejar els nens de la Casa de la Caritat... Tots vestits igual... Jo, quan els vaig veure per primera vegada vaig preguntar: -"Tots son germans?" - A mi que m' hauria agradat tenir germans, però, es clar, potser tants tampoc!
I quan l' enterren? - una pregunta molt corejada.
-Això jo no ho sé... només sé que s'ha mort...
Però qui t' ho ha dit?
No m' ho ha dit ningù... Però ho sè... - quin misteri...-
-Que has sentit tocar a morts? Si últimament no tenim campaner al poble... qui t' ho ha dit?
No pregunteu més, ho sé i prou!-
Totes callaren. La que havia donat la nova tenia fama d' endevinadora... Fins deien que venia gent d'altres pobles a "fer-se tirar les cartes" . Les dones que li feien rotllana la miraren amb respecte i una mica esporuguides... Quina nova els havia donat! Devia ser cert, perquè amb la mort no s' hi juga.
I arribà una altre companya. Totes s' aproparen per donar-li la notícia... Totes parlaven a l'hora i la nou vinguda aviat va estar el corrent del que passava.
Aquesta es feu la desmenjada...
-Jo ja ho sabia...- ho sabia o bé ho feia veure? Totes coneixien la rivalitat que hi havia entre la "vident oficial" i l'aprenent de maga. Com ho podia saber? Tampoc va voler dir d' on ho havia tret... Però com que deien que també " tirava les cartes"... Potser era una fanfarronada... però aquella conversa ratllava el misteri...
La que havia donat la notícia no se la cregué: - Au va, digues , digues, com ho has sabut? Segur que ha estat per nosaltres i ara et fas l' interessant...
- Que et creus que ets la única que endevina coses? Doncs sàpigues que molt abans que tu ja he vist un senyal al cel.
Al cel?
-Sí, de matinada que és quan les persones es moren...
...?
He vist un parell d' agulles de fer mitja que giravoltaven cap als nùvols...
Devia ser la seva ànima! - digueren algunes. (Au! Tornem-nos a senyar.)
I anaven directe al cel? - preguntaren les més mal pensades. (Perquè es deia de la Nona que a més de jerseys també feia altres "obsequis."..)
No, directement cap al cel no que no hi anàven... titubejaven una mica... ara a dreta, ara a esquerra... i finalment s' han ficat a dins d' un nùvol.
Quin silenci!... No se setia ni una mosca...
L' aprenent de maga se les mirava a totes assaborint el seu triomf...
- Llavor parlà la primera: -Doncs ara us diré com ho he sabut: De bon matí han trucat a casa meva preguntant si era la casa d' un difunt. - vivim molt a la vora- i llavors jo els he acompanyat a casa la Nona, que era on buscaven... Va morir anit tot fent mitja... va deixar la peça que estava fent, va aclofar el cap... i ja va estar. I, dirigint-se a la seva rival, -les agulles van quedar al jersey que estava fent... encara hi son... o sigui, que si vols el pots acabar...
. . . . .
La rotllana es va desfer... Quina llàstima! Perquè havia tingut de dir la veritat! Hauria estat una llegenda tant bonica pel poble! El poble de les agulles voladores.
Maria Mercè Lleonart.