Les meves caminades i els meus escrits.

Les agulles voladores.

 

Quin éxit més rotund que es va adjudicar l' endevinadora "oficial" del poble quan aquell matí va poder anunciar a totes les dones que en aquell moment es trobaven al mercat: -Sabeu? S' ha mort la Nona! . Quèeee?

Si ahir la vaig veure... Si estava com sempre...

Si vam parlar... i com sempre no gaire estona, perquè ella sempre deia que no tenia temps per perdre...

Devia morir fent "mitja", perquè era la seva ocupació favorita.

-Es veritat! I perquè feia tants jerseys? Que els venia?

No! Que va! Els regalava! No veieu que té, o tenia- ( i aquí la que parlava va fer el senyal de la creu amb molt de respecte)- tants nets i nebots... sempre feia content a un o altre...

-I no es cansava , la punyetera! Ni li feia mal l' esquena... I tots els feia diferents! No com si els de la seva família fossin de l' Hospici... Us recordeu d' anys enrera, quan per les festes treien a passejar els nens de la Casa de la Caritat... Tots vestits igual... Jo, quan els vaig veure per primera vegada vaig preguntar: -"Tots son germans?" - A mi que m' hauria agradat tenir germans, però, es clar, potser tants tampoc!

I quan l' enterren? - una pregunta molt corejada.

-Això jo no ho sé... només sé que s'ha mort...

Però qui t' ho ha dit?

No m' ho ha dit ningù... Però ho sè... - quin misteri...-

-Que has sentit tocar a morts? Si últimament no tenim campaner al poble... qui t' ho ha dit?

No pregunteu més, ho sé i prou!-

Totes callaren. La que havia donat la nova tenia fama d' endevinadora... Fins deien que venia gent d'altres pobles a "fer-se tirar les cartes" . Les dones que li feien rotllana la miraren amb respecte i una mica esporuguides... Quina nova els havia donat! Devia ser cert, perquè amb la mort no s' hi juga.

I arribà una altre companya. Totes s' aproparen per donar-li la notícia... Totes parlaven a l'hora i la nou vinguda aviat va estar el corrent del que passava.

Aquesta es feu la desmenjada...

-Jo ja ho sabia...- ho sabia o bé ho feia veure? Totes coneixien la rivalitat que hi havia entre la "vident oficial" i l'aprenent de maga. Com ho podia saber? Tampoc va voler dir d' on ho havia tret... Però com que deien que també " tirava les cartes"... Potser era una fanfarronada... però aquella conversa ratllava el misteri...

La que havia donat la notícia no se la cregué: - Au va, digues , digues, com ho has sabut? Segur que ha estat per nosaltres i ara et fas l' interessant...

- Que et creus que ets la única que endevina coses? Doncs sàpigues que molt abans que tu ja he vist un senyal al cel.

Al cel?

-Sí, de matinada que és quan les persones es moren...

...?

He vist un parell d' agulles de fer mitja que giravoltaven cap als nùvols...

Devia ser la seva ànima! - digueren algunes. (Au! Tornem-nos a senyar.)

I anaven directe al cel? - preguntaren les més mal pensades. (Perquè es deia de la Nona que a més de jerseys també feia altres "obsequis."..)

No, directement cap al cel no que no hi anàven... titubejaven una mica... ara a dreta, ara a esquerra... i finalment s' han ficat a dins d' un nùvol.

Quin silenci!... No se setia ni una mosca...

L' aprenent de maga se les mirava a totes assaborint el seu triomf...

- Llavor parlà la primera: -Doncs ara us diré com ho he sabut: De bon matí han trucat a casa meva preguntant si era la casa d' un difunt. - vivim molt a la vora- i llavors jo els he acompanyat a casa la Nona, que era on buscaven... Va morir anit tot fent mitja... va deixar la peça que estava fent, va aclofar el cap... i ja va estar. I, dirigint-se a la seva rival, -les agulles van quedar al jersey que estava fent... encara hi son... o sigui, que si vols el pots acabar...

. . . . .

La rotllana es va desfer... Quina llàstima! Perquè havia tingut de dir la veritat! Hauria estat una llegenda tant bonica pel poble! El poble de les agulles voladores.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.