Les meves caminades i els meus escrits.

Fa quaranta anys.

 

Fa quaranta anys... Fa quaranta anys jo mirava el bosc des de la meva finestra i em distreia destriant els roures dels pins... devia ser a la tardor, perquè a l'estiu tot es verd i costa més, sobretot des d'un tros lluny; no es distingeixen prou bé.

Fa quaranta anys els pins del jardí que tinc al davant no eren tant alts i deixaven veure les muntanyes del fons... la Creu del collet, i a la seva dreta, les roques que s'enfilen fins a iniciar una carena... Ara han crescut tant que s'han tornat els reis del panorama. Ja no es veu la creu i les roques només s'endevinen però per, sort, sobresurt la carena.

Fa quaranta anys contemplar aquell panorama era nou per mi i m'hi extasiava i hi perdia molt temps. Ara també n'hi perdo perquè l'haig d'endevinar... però mirar la natura, encara que sigui temps perdut no deixa de ser temps guanyat. O al revès.

Fa quaranta anys la costa que puja a la Creueta em sembla que no era tant dreta, o almenys no costava tant de pujar-la sense bufar. El panorama que es veia un cop dalt era el mateix que es veu ara. Les muntanyes no canvien. Oi tan que canvien! Els pobles que es distingeixen s'han fet més grans i les cases s'hi enfilen. Ara el camí per pujar-hi l'han fet més ample, i fa quaranta anys només algun tractor era el que et trobaves; ara no cal que sigui un tot-terreny, que qualsevol cotxe s'hi atreveix. I com que no plou gaire s'ha tornat molt més polsós.

Fa quaranta anys de les mores que es collien al costat del camí podies fer-me melmelada gairebé sense rentar-les; ara gastes tota l' aigua - que diuen que hem d'estalviar, i encara els hi queda pols...

Fa quaranta anys la vida era diferent, hi havien altres problemes, o potser eren els mateixos però els veiem d' una altre manera. Recordo que cada any patiem perquè hi havia sequera i els boscos corrien perill d' incendi, i dèiem: -"Ja plourà per la festa Major, ja! - i algú contestava: -"Es quan ha de ploure, que es faran bolets!"- Han passat quaranta anys i segueix havent'hi sequera i seguim patint pels boscos i cada any arriben els bolets. Potser n'hi han menys, però també hi ha més gent que surt a collir-ne. o a buscar-me.

I els problemes, no sóc qui per analitzar-los, segur que s'han fet més grans, com més gran s'ha fet la crisi que no és com la dels altres anys... Però sempre hi ha algun trempat com una veïna meva que li va telefonar la neta s'havia deixat les claus del pis al pany pel cantó de dintre, hi havia tancat de cop... " Això ho arreglarà un serraller! N'hi deuen haver prou sense feina, encara estaran contents! Potser serà ben simpàtic i encara passareu una bona estona. Una no sap mai per on saltarà la llebre!"

Maria Mercè Lleonart.

Castellterçol , agost de 2012.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.