Les meves caminades i els meus escrits.

El descarregador

 

Va sortir al carrer correctament arreglada, com sempre, però amb una particularitat: portava una sabata de cada color. I no solament el color era diferent sinó que el model i tot.

Devien ser de la mateixa alçada perquè el fet de ser diferents no la feien coixejar...

Això ja va tenir-ho molt en compte ella, perquè el que menys li agradava era que la gent sabés "de quin peu coixejava" . Era molt reservada, amable amb tothom, però tot un misteri amb la seva vida. Vídua des de ben jove, no faltaven comentaris dels veïns, - com era que no s'havia tornat a casar?. Ja podien anar fent càbalas! Ella no explicava res. Ni si havia tingut pretendents, ni si els havia rebutjat, ni si és delia per tenir-ne, ni si es trobava massa sola... Res! Amable, somrient amb tothom, però d'aquí no passava.

Hi havia qui deia que era molt rica, però molt gasiva i que aquest havia estat un dels motius pels quals no havia volgut companyia... per no tenir de repartir...o per por de ser enganyada...

La veritat, però, és que tret del seu marit, ningú l'havia estimada! Cap home s'havia fixat amb ella. Com si el difunt s'haguès endut a la tomba l'atractiu de la seva dona. Perquè, no era lletja! I era enginyosa enraonant, i tenia sentit de l' humor... Qué li mancava, doncs? Qué li mancava perquè algù es fixés amb ella? Ningú no s' hi fixava. Ni un coix, ni un quec, ni un esguerrat... ni el més desfavorit dels homes li havia dit mai "ni ase, ni bèstia" com normalment es diu...

De veritat podia ser que el marit gelós s' haguès endut a la tomba tot el "sex-appel" que havia tingut la seva dona? Era un misteri. Però el cas era que la viudeta no s'havia tornat a casar ni se li coneixia cap "flirt"

Aquell dia, com diu al començament, anava amb una sabata de cada color. Dreta com sempre i caminant normal. Molta gent s' hi va fixar. Algú va pensar que ja començava de repapiejar... d'altres que devia haver estat una distraciò... Però ningú li preguntava el perquè d' aquesta exentricitat, i ella seguia el seu passeig, fins que tot d' una, potser va trobar una llamborda que sortia més que una altre, aneu a saber, el cas és que tentinejà, que si caic, que si no caic i finalment, si! De genolls per terra i de mans i tot! No passava massa gent pel carrer en aquell moment per poder-la auxiliar, però un home que estava descarregant unes caixes de fruita va córrer cap a ella i la va a aixecar.

Que s'ha fet mal? Que no se n'ha fet... que si el genoll? Que sort dels pantalons... i llavors l' home va veure les sabates de color diferent i de forma també...

-"Però es clar! Santa cristiana! Qui la fa anar pel mon amb una sabata diferent de l' altre?" Que no veu que d'aquesta manera no pot caminar bé?... La dona, una mica atordida perquè quan un acaba de caure i l'aixequen de pressa sempre es queda uns moments desorientat, i ella ho estava... No sabia com explicar-li...

El descarregador de fruita se la va mirar, i va començar de treure conclusions, potser que no la renyi, va pensar, aquesta dona ja comença de ser gran i potser no hi toca gaire... i mirà de mostrar-se més amable...

-"I doncs? Qué s'ha despistat aquest matí al vestir-se?... Que ho ha fet massa de pressa?

-"No! Qué va! M' he passat la tira d' estona per decidir amb quines sabates aniria millor... M' han operat d' un peu, sap? No fa ni un mes. i estic molt bé, però posar els dits entaforats dins d' una sabata, quan fa quatre dies que m'els van magullar, m' ha fet angùnia, i per això he triat unes sandàlies obertes, - pel peu operat- amb els dits a l'aire, com si fos estiu encara que no ho sigui. I per l' altre peu, unes de més tancades, sabates d' hivern...per no constipar.me.

Ja li havia passat atordiment de la caiguda i reia mentre explicava la facècia.

Doncs no era tan gran com li havia semblat ni repapiejava, era ben coherent lo que deia, pensava l' home mentre se la mirava.

-I ara què? Podrà caminar? No s' ha girat gens el peu? Que viu molt lluny? Vol que truqui algú de casa seva que la vingui a buscar?

No estava atordida però sí nerviosa... No, no s'havia torçat gens el peu, o almenys li ho semblava, i de caminar... a poc a poc, segur que podria... i de trucar perquè la vinguèssin a buscar... no sabia si riure o plorar... perquè no tenia ningú a qui trucar...

-Que viu sola?... - Si...- Ja és mala cosa, ja! Mentre no et passa res tot va bé però si tens algun entrebanc... I ara que farà? Li demano un taxi?

-No, gràcies, no vull anar a casa encara, seuré una mica en aquest banc i quan m'hagi tranquilitzat , - perquè estic una mica nerviosa, sap? Això de caure no ho faig cada dia...- porto mòvil i jo mateixa ja trucaré un taxi... gràcies.

L' home seguia mirant-la sense saber que havia de fer...

-Descarregui! Descarregui! Per mi no se n' estigui, que vostè té feina... i jo ja la tinc tota feta! - feu rient.

-Dons no es mogui d'aquest banc i quan acabi la vindré a veure!

- - - - - - - -

S' hi estava bé asseguda, no ho havia fet mai i va pensar que no seria l' última vegada que aprofités aquell banc... Hi tocava un solet... S' acostava la primavera el sol ja escalfava força... No podria dir l'estona que va passar abans no va tornar a veure el camioner al seu costat.

-Com va? Que ha provat de caminar? No? Provem-ho? Agafis del meu braç, i si no el necessita ja es deixarà anar.

El necessitava? No n' estava segura, però mentre el tingués l'aprofitaria.

Quin dia més bo, quin sol més calent, quina passejada més agradable repenjada a un braç tant ferm i segur...

Com va? De debò pot caminar? - Ella rigué, - De bracet, qui no camina? .Però vosté deu tenir feina... no s'estigui més amb mi...

-No, ara ja anava a dinar...

-Es mereixeria que el convidés a dinar a casa, però a casa poca cosa hi ha... molts dies dino a fòra i avui n'és un d'aquests ,si vol el convido al restaurant...

Fet! Però nomès el primer plat! Al segon convidaré jo!

-I les postre? I el cafè?

-Ho farem a cara o creu!

- - - - - - -

Els xafarders de torn no entenien el que veien: La viuda de bracet amb un desconegut, alt i cepat, com un descarregador de moll i rient i ben contents! D'on el devia haver tret?

I els que deien que el difunt marit s'havia endut a la tomba els encants de la seva dona... semblava doncs que ja els hi havia tornat.

Maria Mercè.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.