Les meves caminades i els meus escrits.

El carrer de les cadires

 

Els carrers son empedrats amb lloses totes iguals. No hi passen cotxes. Només els indispensables a primera hora del matí per fer-hi les trameses a les botigues que hi ha. Cap al migdia comencen d'apareixer les primeres cadires de rodes. No amb un gest tímid sinó molt segures. Saben on van i que volen. Els seus - o les seves- propietàries amb un cistellet al lloc del manillar, es disposen a fer les seves habituals compres. Els corresponents bastons col·locats a un cantó a la part del darrera, esperen que els seus amos els hi demanin el sevei. Hi ha botigues que ja tenen una rampa perquè hi puguin accedir sense "descavalcar", d'altres veus que els seus "genets" han de fer la maniobra. Uns més ràpids que altres, segons l'edat i el grau d'invalidesa, però tots acaben entrant allà on es proposen.

Es utopia? Comença de ser realitat i en molts països ja és la cosa més normal. Avui n'he vist unes quantes pel meu poble i he començat de somniar el futur... Uns carrers sense vianants que hi caminin. Els que poden fer-ho, cap al migdia treballen, els infants son a l'escola... Els carrers son tots pels vells! Com que la vida s' allarga hi haurà temps per veure això. Els que de joves estaven acostumats a conduïr, al tenir de deixar el cotxe troben un consol amb poder maniobrar una cadira de rodes. Hi és més fàcil i passa per tot arreu. Al mig dia i cap a mitja tarda els carrers seran per les cadires de rodes. Al igual que després de sopar s'omplen de gossos amb corretges i un amo a l'altre cantó. Un amo que a voltes porta un gos tant gros que no saps exactament qui passeja a qui, perquè feina hi ha a poder dominar el gos perquè no arrossegui l'amo cap allà on vol anar ell.

Qui ho sap? Potser caldria deixar-se portar i el gos el faria trobar una nova amistat... Perquè està comprovat que passejar un gos facilita les relacions humanes. I anar amb cadira de rodes penso que també pot fer-ho.

-"Quina marca és la teva? Quantes marxes té? Que gasta molt? Et costa d'aparcar-la? Surts cada dia a la mateixa hora? A la cafeteria "tal" hi ha una rampa molt còmoda i per anar al lavabo també! No saps on és? si vols demà t'hi porto." I ja la tenim armada.

La vida s'allarga i tant de bo si per tothom s'allargués de manera que fins al final poguessim gaudir d'aquestes petites distraccions... Però això potser seria com "El mon feliç" de l'Huxley, malauradament a la vida real no passa així. Per això és bo d'imaginar "els carrers de les cadires".

 

Maria Mercè Lleonart

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.