Les meves caminades i els meus escrits.

Dones

 

No l'havia vist mai pel poble. Me la van presentar a la sortida d'un concert, i ara me la trobava a tot arreu.

L'amiga que me la va presentar, em va dir que era "mig parenta" seva, que havia vingut de Barcelona, que s'havia quedat vídua i per no estar tan sola ara viuria a casa d'una filla.

El primer que vaig pensar: Que estranya es deu trobar en un ambient tant diferent al que devia estar acostumada... i sense amigues...

Avui però, al veure-la riure tot menjant-se un "bikini" i una cervesa en una tauleta en la Rambla, en companyia d'una altre dona, he pensat que ni sola ni trista, ni sense amigues!

M'han fet seure amb elles i hem parlar una estona. S'havien conegut al gimnàs. M'han explicat que de tant en tant surten a fer un berenar-sopar. La nouvinguda havia anat a raure a casa d'una filla que s'havia casat amb un xicot del poble.

-No ho va trobar molt diferent, la noia?...De Barcelona a aquí...

-Sí! Però com que és professora i la feina encara la té a Barcelona... I com que son joves i s' estimen...

-Ja... Però i tu?

-Jo procuro fer moltes coses! A l'Anna - diguè assenyalant la companya- la vaig conèixer al gimnàs. Amb la Jùlia, la que anava l'altre dia, som unas mica entre-família, abans no ens veiem gairebé mai, però ara sí. Davant del pis dels meus fills hi ha la seu d'una coral, Jo no canto gaire bé, però m'hi vaig apuntar i veig que encara no m' han fet fora! El marit el tinc enterrat a Barcelona. Tinc una cunyada que em diu que el tindria de traslladar aquí per poder-lo visitar. A mi ja em va bé tenir-lo on està. No soc gens amant de visitar cementiris... Ara ella em plany perquè veu com n' ès de complicat per mi anar-hi... jo li segueixo la corrent . El meu home era com jo, no visitavem mai els familiars difunts.

Tothom és com és.

. . . . . . .

M' ha agradat conèixer aquesta dona. Quina "marxa"! que diuen el joves. Tinc una coneguda, que quan vivia al poble érem força amigues- Ara ja no tant perquè ja no hi viu... i ens veiem molt de taren tard... També es va quedar vídua, i la seva economia no li permetia seguir gaudint d'una casa gran per ella sola. O sigui, que la va haver de deixar, per anar a viure a casa d'una filla, en un poble petit... No sé si és el mateix cas del primer exemple, no deu ser igual perquè ella, la segona, no m'ha parlat mai de que anés a gimnàs... potser al poble no n'hi ha. Explica que fa el menjar per tota la família, que els enciams son els més gemats que ha vist mai, que les bledes es couen en un tres i no res... No se la sent gaire entusiasmada, però...

Em fa patir. sobre tot ara que he conegut una mica la vida d'aquesta sobrevinguda al meu poble... Es clar que el que ha anat a raure ella és molt més petit que el meu,

La vaig anar a veure. Estava bé, però s'havia envellit molt! No es cuidava gens, ni del pentinat ni del vestit... Per coure bledes... deia, no cal anar gaire ben al dia...

Em vaig assabentar que en aquell poble no tenien cap coral per anar-hi a cantar, però si un Casal d' Avis on la gent gran es trobava...

-"Fuig! Si només hi van quatre concos a jugar a cartes! Que vols que hi faci jo?

-"I de dones, cap?

-"Alguna, a buscar al seu home a l'hora e sopar...

-"Doncs digues que a partir d' ara, cada dimarts i cada dijous hi haurà clase de punta al coixí! Tu en seràs la mestra!

-"Joooo? Però si des de l'escola que no n'he fet !

-"Doncs au! A fer memòria! En sabies força. Tindràs l'obligació d'arreglar-te i les bledes quedaran parades del canvi de la seva cuinera.

Tot això és molt fàcil de dir, però de fer... No sé si va arribar a ensenyar de fer puntes però alguna cosa devia fer, perquè quan la vaig tornar a veure feia molt goig.

-"Saps?, em va dir, Ara hi van més dones al Casal... i els diumenges fem ball i tot!.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.