Les meves caminades i els meus escrits.

Consignes

 

La seva vida semblava estar feta de consignes. Es donava ordres a ella mateixa. No li agradava ser dirigida però ella tenia un caràcter dominant i com que no hi havia al seu voltant ningú a qui pogués manar doncs "s' entrenava" amb la seva persona.

Pel mes de gener ja va sentenciar el que devia ser :

"La consigna d' aquest any: No es pot perdre un sol instant!" I ho complia força bé, i si no ho feia, es renyava.

Una vegada, de més jove, va llegir una frasse que la va "frapar" per tota la vida: "Gaudeix dels teus dies: és més tard del que t' imagines". Bé, quan la va llegir, fa molts anys, era una època que tot es deia en castellar. "Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas", ara l' havia traduïda, no li sonava tant bé però podia fer el mateix efecte. Havien passat molts anys d' ençà del dia que la va descobrir. Era en una revista que no es devia imprimir a Espanya, sinó a Sud Amèrica. Venien portades amb vestits regionals de Guatemala, del Perù... Recordo una amb el títol de "El simbòlico Quetzal" i es veia l' ocell emblemàtic, preciós al costat d'una noia no menys preciosa...El seu pare les hi portava, no sabia d' on les treia, però ella s' imbuïa de cultura americana - nortamericana, perquè l'origen era d' allà- La revista era el Reader's Digest, per ella era com una alenada d' aire fresc la seva lectura. Parlava de gent amb molta força de voluntat, que del no res havia arribat a ser molt. Han passat molts anys, era molt jove però encara ho recorda... No n' ha tornat a veure mai més cap... devien ser dels anys cinquanta del segle passat... Oh! Fa impressió parlar de temps tant allunyats. Però a ella li sembla que va ser ahir...

La lectura d' aquesta revista em sembla que li va canviar la vida. Va ser com si hagués fet un curset d' autoestima com els que fan ara molta gent per "trobar-se" a ells mateixos. De resultes d' aquella lectura va escriure uns versets que encara podrien servir: "Sonreir cuando todo nos sonrie / no tiene la menor gràcia./ Lo importate es sonreir / cuando todo sale mal."..i así sucessivamente... Els va mantenir amagats molt temps. A casa seva se n' en reien de les seves aficions, encara se n' en riurien ara si hi hagès algù que els llegís... Un dia els va enviar al "Diario" del seu poble, que pels volts de Nadal feien una pàgina poètica... i els hi van publicar! Va firmar només amb inicials i aquí es va acabar la seva trajectòria literària... Els va ensenyar als seus pares, que van somriure i no s' en va parlar més. Ara estava sola i podia escriure el que volgués. Contenta ella, content tothom!

No, content tothom no, perquè ella ja veia que no feia mai res important... Però, si no en sabia més... a força d'entrenament - pensava- potser milloraria. I anava escrivint. El que més li agradava eren les sentències que semblava que les escrivis a propòsit per convencer a la gent. A mitja tarda, quan el sol ja es despedeix, és una hora una mica conflictiva. Si es trobava a casa, i una mica sola... Ja tenia la frase a punt: "Res de plorar! Xocolata has de menjar!".

Un dia va pensar que ja era hora de que sortís de l' armari. (Era un moment en que semblava que estigués de moda.) Va agafar uns quants eslògans dels que tenia fets i els va portar a una agència de publicitat... Li van contestar que els trobaven curiosos, i que potser algún dia els farien servir... Encara espera il·lussionada. L'esperança és l'ùltim que es pert.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.