Les meves caminades i els meus escrits.

Cabells

 

  Va dir al seu mirall: "Fixa't bé amb el meu look perquè ja no el veuràs més". I sortí decidida del bany. A l'ascensor encara es topà amb un altre mirall i li va fer la mateixa recomanació: "Fixa't bé... etc. etc.

  A la perruqueria els miralls eren per tot arreu. Quin tip de dir "Fixa't bé..."

  Tallo? - Si, talla! - I els llargs i sedosos cabells que li arribaven fins qui sap on van anar caient. Ella tenia els ulls tancats. Quan els va obrir ja era una altra persona.

  Una altra persona, però i la personalitat? La personalitat era la mateixa? El que ella pretenia era canviar de personalitat i li semblava que canviant de look ho aconseguiria. Però no era tan fàcil, els seus rampells, el seu encarar-se constantment amb la seva parella, això no es deixa tan fàcilment com deixar els seus cabells escampats per terra.

  L'Eva no s'ho pensava, creia que amb una nova imatge n'hi hauria prou. El canvi era radical. Es veié una cara picarona, riallera, entremaliada, coqueta, capaç de jugar amb tot i amb tothom. I pensà que havia fet bé de sacrificar aquell bé de Déu de cabellera, enveja de les amigues, per aquesta nova imatge.

  Al sortit al carrer sentí fred al clatell. Esclar! No hi tenia cap protecció. Buscà un fulard dins de la bossa. Ara n'hi calia un. Un per entortolligar-se'l al coll. Al temps que la faria més elegant li privaria d'agafar un refredat. Ui! Un refredat! No li convenia pas precisament ara que tenia l'agenda tant plena. De cap manera! Havia d'estar sana i amb cara de pasqües, sinó tothom la compadiria:. "Què has fet? Com t'has deixat tallar els cabells? Amb aquella llargada que tenien!...I tan bé que et quedaven!"

  -És que ara no? - Es clar que si, però sempre t'haviem vist igual, ja hi estàvem acostumats.

  Ui! Quantes vegades es repetiria aquesta cançó. A la feina, al veïnat, a les tendes on comprava... Ja podia preparar-se.

  -Saps l'Eva? S'ha tallat els cabells.

  -Que ha renyit amb el xicot?

  -I això què hi té a veure?

  -Dona!... com que sempre discuteixen, potser vol tallar-ho tot!

  El poble era petit i qualsevol esdeveniment suscitava un munt de comentaris. Poca feina que tenien tots.

  No, no havia renyit amb el promès, però no marxaven massa bé. Per tot discutien, per tot s'enfadaven, sort que eren joves i la passió ho arranjava tot. No li havia dit res del que pensava fer, o sigui que quan es van tornar a trobar després del canvi el que primer va fer l'Adam va ser mirar cap a un altre cantó esperant veure arribar l'Eva de sempre. Però no, no n'hi havia cap més. O la dels cabells curts o cap. O bé ho pren o bé ho deixa. I optà per quedar-s´ho. Sempre hi seria a temps a deixar-ho. I a cop calent, les resolucions que es prenen no acostumen a ser massa encertades.

  Li agradava la nova imatge? Es clar que li agradava! Se la veia tant contenta! Estava tant gentil, tan amorosa! Aquell vespre no van discutir ni una sola vegada. L'Adam començava a pensar si els cabells podien tenir un poder estrany en el temperament de l'Eva. No era Samsó que hi tenia la seva gran força? Doncs potser el mal geni de l'Eva li venia del mateix. Ara era una altra. "Morta la cuca, mort el verí" deia la seva àvia.

  Sense adonar-se'n ell va començar una discussió per un motiu ben banal. Tan bé com anaven! Allò era una bassa d'oli, i ell, havia tornat a l'antic costum. Es van separar sense haver fet del tot les paus.

  L'endemà, però, a l'hora acostumada es van tornar a trobar. L'Eva va arribar puntual i el seu Adam encara no hi era... Al seu lloc hi havia un xicot desconegut, lluint un cap rasurat i brillant com un meló.

  Una gran riallada i una forta abraçada va ser la celebració del gran canvi.

Maria Mercè Lleonart.

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.