Les meves caminades i els meus escrits.

Anada a la Font del Llort i Pont de la Roca des del Coll d'Estenalles (Bufa!)

 

Les MaresCaminadores cada temporada tenen per costum fer una excursió al massís de la Mola o bé al la seva veïna serra de l´Obac perquè el fet de tenir-les tant a l´abast no per això hem de menystenir-les; si visquèsim a Figueres, per exemple, organitzaríem una sortida per anar-les a conèixer. Avui farem una travessa força interessant passant de la part soleia a la part obaga del massís. Tot el vessant del Montcau, per la banda que el creuarem serà una vertadera passejada pel sol! (si no plou!) Desprès arriberem a Coll d´Eres. Si tinguèssim més temps ens podríem entretenir a buscar les restes de tombes que s´hi troben. Perquè ara sí que la muntanya de la Mola només és catau de senglars i salvatgines, però en l´edat mitjana era força habitada. No hi havien les aglomeracions d´un Hospitalet o Santa Coloma de Gramanet, però Déu n´hi dó dels masos que hi havia.! La gent a la muntanya portava una vida molt precària, no vivíen tan austerament com els monjos del monestir del cim però gairebé. A més entre els Senyors del Castell de Pera – que veurem des de la Vall d´Horta- i els monjos del Monestir que eren els que es cuidaven de recaptar els tributs dels pagesos que conreaven les terres, que no els quedava gaire marge de guany per ells. Això i els bandolers que de tant en tant els anaven “a fer una visita”... la vida a muntanya era ben difícil

Un bandoler que es va fer famós era en Capablanca. Potser actuaba més pel cantó de l´Obac i Rellinars que no pas pels camins que aniren avui. Es clar que si sap que hi paseran tantes dones guapes potser s'enfilarà dalt d´un arbre i ben amagat contemplarà la comitiva. Perquè aquest era el sistema que tenia en Capablanca per assaltar als vianants. Deien que estava en contacte amb un mosso de la Barata, que era un hostal i ja sabia quan havia de passar un home ric pel coll de Tres Creus o pel coll d´Estenalles. Llavors es posava a l´aguait enfilat dalt d´un arbre i estenia la seva capa blanca a terra mentre ell apuntava la víctima amb un trabuc . Ningú no s´escapava de la seva “rapacitat”.

Però en Capablanca no sols es dedicava a fer de saltejador de camins, no, també tenia temps per enamorar donzelles... donzelles i casades. S´explica de la mestressa d´un mas dels afores de Rellinars, que cada vegada que el seu marit havia d' anar a Manresa, per exemple, rebia la visita del bandoler. Canviava la capa blanca per una de negre i així de mudat, anava a veure la seva amiga.

Un dia però, el marit va tornar de Manresa més aviat del que es tenia previst i en Capablanca encara estava al dormitori amb la mestressa... Llavors els mossos de la casa al veure´l arribar van donar avís a la parella _- No de la Guardia civil, eh?- A la parella d' enamorats- I en Capablanca, que era molt llest, va alliçonar i va "untar" als mossos per tot el que havien de fer.

Van sortir a rebre l´amo i amb grans escarafalls van informar-lo que la seva dona havia tingut un “Treball” – així en deien abans quan algú havia tingut una embòlia, o una feridura, o bé un ictus, que en diuen ara, - i que havien corregut a buscar el capellà. Ara estaven tancats tots dos a l´alcova. La pobre dona es confessava. El marit, discret, no hi va entrar fins que va sortir-ne el “capellà”...En Capablanca, molt ben disfressat, va tranquilitzar al marit recomanant-li que cuidès bé a la seva muller, que era una dona molt bona dona...

Apa, que tinguem totes un bon dia i ja ens veurem a l´hora de dinar.

 

 

 

Copyright © 2013. All Rights Reserved.  TOTTS, S.C.P.